L’any 313, després de la Batalla del Pont Milvi, Constantí el Gran va legalitzar el cristianisme a l’Imperi Romà. Aquell any, els fonaments de Roma es van remoure i l’imperi no va quedar indiferent. A partir de llavors, el cristianisme viurà un procés de definició molt complex a través de nombrosos concilis, discussions teològiques, argumentacions filosòfiques i, per descomptat, algun conflicte armat.
Només calia afegir l’efervescència religiosa a un context de tetrarquies, usurpacions, invasions i immobilitat social per preparar un caldo de cultiu perquè aparegui el nostre protagonista d’avui, l’últim membre de la dinastia constantiniana.
Julià l’Apòstata es sentia lluny dels debats intestins del cristianisme i volia retornar al politeisme i al sincretisme cultural clàssic de l’Imperi Romà. Havent rebut una educació hel·lenitzant i essent aconsellat des de ben jove per personatges neoplatònics, Julià es llaurarà el camí fins el tron imperial.
Encara que només exerceixi d’emperador dos anys, el trencament que suposa Julià en la línia dels emperadors cristians és fonamental per comprendre el moment clau que està passant l’Imperi Romà.
Quina era la situació de l’Imperi Romà al segle IV? Quina va ser la seva relació amb la dinastia constantiniana? Quina relació tenia amb els cristians? Per què va intentar retornar l’Imperi Romà al paganisme? Quina imatge ens hem creat sobre ell?
Avui, A les Portes de Troia, resseguirem la vida d’aquest personatge posant-lo en context i centrant-nos, sobretot, en la seva relació amb el Cristianisme.