La batalla de Pidna va tenir lloc un calurós 22 de juny, a prop de a ciutat de Pidna, una antiga polis grega situada al golf de Tesalònica, de la que encara queden restes arqueològiques. Aquell dia la República de Roma i el Regne de Macedònia van lliurar l’últim combat de tres guerres que havien sostingut durant els anteriors 50 anys, i és que aquell dia acabaria amb la derrota total del Regne de Macedònia.
Menys conegudes que les legendàries Guerres Púniques, aquests conflictes van suposar per a Roma un repte igual d’important, i la seva victòria definitiva li obriria les portes del domini del Mediterrani Oriental, de la mateixa manera que les seves victòries davant Cartago li van donar el domini al Mediterrani Occidental.
Pidna va ser la culminació d’una campanya de tres anys plena d’errors estratègics, logístics i tàctics per part d’ambdós bàndols. La successió de despropòsits va acabar quan la República va enviar com a cònsul a Lucio Emilio Paulo, qui va ser capaç de establir un cert ordre i coherència al desgavell en què s’havia convertit el que, probablement, va ser el pitjor dels exèrcits romans en temps de la República.
La victòria romana va ser desvastadora, i no només per al destí de Macedònia, sino també per a la resta de polis gregues, incloses aquelles que havien lluitat al costat de Roma perque acabarien perdent la seva independència política.
Pidna també ha passat a la història per ser la última vegada en al que es va veure en una acció bèl·lica a la llegendària falange macedonia, el cor de l’exèrcit Macedoni amb el que un segle abans Alexandre el Gran havia conquerit un imperi.