A la segona meitat del segle X, dues grans cases comtals hereves de Guifré el Pelós es disputaven l’hegemonia dels comtats catalans. D’una banda, el casal de Barcelona, representat per Borrell II. Els barcelonins controlaven els comtats de Barcelona, Girona, Osona i Urgell. De l’altra, el casal de Cerdanya, representat pel seu cosí Oliba, que dominava el comtat homònim i també Conflent, Besalú, Vallespir i Fenollet. A la pràctica, els seus dominis territorials estaven igualats, però hi havia una diferència. Un dels comtes controlava quatre seus episcopals, mentre que l’altra no en controlava cap ni una.
En un món com el medieval, en què l’església tenia un poder espiritual però també secular, controlar directament els bisbats significava tenir una autoritat laica i eclesiàstica. I aquest era el cas de Borrell II de Barcelona, que tenia quatre bisbats en els seus dominis. Amb tot, l’autoritat eclesiàstica superior d’aleshores era l’arquebisbe de Narbona, poc afí a l’afirmació de la sobirania eclesiàstica i política que es vivia per aquelles dates al sud dels Pirineus.
El 970, el comte Borrell emprengué el camí de Roma acompanyat d’Ató, bisbe de Vic. Es dirigia a veure el papa amb un projecte clar: que les seus episcopals dels comtats catalans se separessin de Narbona i s’agrupessin a l’arquebisbat de Tarragona, desaparegut des de la invasió musulmana. El papa s’hi avingué i nomenà a Ató arquebisbe, un càrrec que desenvoluparia a Vic a l’espera de la reconquesta de l’antiga Tarraco. Per desgràcia seva, en retornar als comtats, Ató fou assassinat i el projecte s’estroncà. Però, qui va matar a l’arquebisbe Ató? I per què?