Durant més de cent anys va haver-hi una qüestió, dins l’Imperi bizantí, que semblava estar per sobre de tots els altres problemes: la qüestió de les icones. I mira que l’imperi tenia problemes en aquell temps, i grossos. No feia gaire que l’Islam havia desestabilitzat completament la fisonomia de l’imperi en haver-ne conquerit bona part dels seus territoris, és a dir, tot el Pròxim Orient i el nord d’Àfrica i, a sobre, els exèrcits islàmics arribaven, de tant en tant, a posar setge a la mateixa Constantinopla, la capital dels bizantins. Però aquí no acabaven els problemes, ja que les lluites polítiques i les controvèrsies religioses estaven a l’ordre del dia dins de les cada cop més minses possessions imperials.
I llavors, en el moment en el que semblava que s’havia estabilitzat la frontera, l’emperador i els teòlegs obrien un nou front: la prohibició de les icones religioses. Amb aquesta decisió es treieren les imatges dels sants de les esglésies, es destruiren els retaules en fusta que representaven la Verge Maria o a Jesús, es cremaren les bíblies decorades amb imatges dels apòstols i es perseguí, per tot l’imperi, a aquells que continuaven resant a les icones sagrades.
La iconoclàstia va estar ben present dins l’imperi bizantí, de manera intermitent, durant més de cent anys i va polaritzar la societat bizantina. Durant els períodes de persecució, els partidaris de les icones van haver de viure en la clandestinitat i treballar per tal d’aconseguir el retorn al culte a les icones.
Entre els partidaris d’aquest retorn troben, durant vàries generacions, a un seguit d’emperadrius que van treballar de manera coordinada i sostinguda per tal d’aconseguir el retorn a les icones. Per a aconseguir-ho, no van dubtar en exercir el poder polític elles mateixes.
En el programa d’aquesta semana pararem atenció a aquestes dones que, amb les seves accions, van contribuir al retorn al culte a les icones dins l’imperi bizantí.