El dia 31 de març de l’any 1492 es va publicar el decret d’expulsió dels jueus, el qual s’aplicava als territoris governats per Ferran i Isabel, coneguts com els reis catòlics. Tots els jueus que vivien a les corones de Castella i d’Aragó havien de marxar d’aquests territoris si abans del juliol d’aquell mateix 1492 no es convertien a la fe cristiana. Molts no ho van fer i finalment 125.000 persones van ser obligades a abandonar les seves llars.
La principal causa que esgrimien els reis per l’expulsió dels jueus era de caràcter religiós. Se’ls acusava de convertir cristians al judaisme, motiu pel qual ja s’havia instaurat la inquisició moderna en aquests territoris el 1478. Amb tot, a parer seu, això no va ser suficient, d’aquí que s’acabés optant per l’expulsió d’aquesta comunitat. Val a dir que en aquest camp els monarques hispànics no innovaven gaire: a Anglaterra havien optat per una mesura similar el 1290 i a França en diversos moments al segle XIV.
Els jueus expulsats van rebre el nom de sefardís o sefardites perquè procedien de Sefarad, el nom hebreu de la Península Ibèrica. Molts d’ells van seguir mantenint llengua i tradicions dels llocs d’on havien estat expulsats durant generacions. Avui volem saber el perquè d’aquesta expulsió, el com i també les xifres d’aquests hispans que van ser expulsats de casa seva.