Si es demanés a la gent que resumís l’Edat Mitjana en una sola imatge, de ben segur que entre les més triades trobaríem la del cavaller, en qualsevol de les seves variants: la del jove cavaller errant, d’aventura en aventura, la de la imponent càrrega de cavalleria que ens mostra Hollywood sempre que té l’oportunitat, la del cavaller cortesà camelant a una jove dama, la del croat voluntariós o la del participant en els mil i un tornejos que s’organitzaven per tota la geografia europea.
Tots aquests elements de la imatge del cavaller medieval els trobem ja a la ploma de Sir Walter Scott, escriptor de principis del segle XIX que és considerat per molts el pare de la novel·la històrica. El seu Ivanhoe (la història d’un jove cavaller que torna de les Croades, d’incògnit, i s’enfronta als interessos de l’usurpador Joan sense Terra) va suposar, per a generacions i generacions de lectors, el model sobre el que s’imaginaven els cavallers medievals.
Però, fins a quin punt la imaginació de Walter Scott era la forma adequada per a fer-nos una idea justa del que era un gran cavaller anglés de la segona meitat del segle XII? L’any 1984 l’historiador francés Georges Duby va oferir-nos la resposta a la pregunta que, potser, pocs lectors d’Ivanhoe o de les successives novel·les modernes sobre els cavallers medievals s’havien fet. A través de la biografia de William Marshall, el fill petit de un noble anglés menor, que va acabar convertint-se en regent d’Anglaterra durant la minoria d’edat d’Enric III i va ser el cavaller estrella del circuit de tornejos que existia al nord de França i a Anglaterra.
Un cavaller que sembla de pel·lícula però que, de fet va ser ben real.